Google+ Followers

viernes, 31 de enero de 2014

De CASBEGA, EUROVEGAS y pá Madrid toas las pegas

Boicot2

Imagen: perfil de facebook de “Castilla, Nación y Derechos Históricos” https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10152159536596558&set=pb.61806016557.-2207520000.1391170092.&type=3&theater

Resulta, amigos míos, que los castellanos en general y los madrileños en particular somos los culpables de todos los males del país. Ante todo somos centralistas, imperialistas y nosecuantos-istas más. Pero los hechos, tan tercos ellos, parecen decir lo contrario, y más en este Estado federal asimétrico que sufrimos.

Los hechos son los hechos:  las expos, juegos olímpicos, conciertos económicos, reivindicaciones históricas, millones de turistas, etc etc son para otros. Curiosamente esos otros que se pasan el día quejándose, que llevan décadas chantajeando al Estado central, que llevan siglos llevándose la fama mientras la España interior (esas sufridas regiones castellanas, extremeñas, aragonesas) cardaba la lana.

De hecho, mientras que Cataluña y Vascongadas se industrializaban en los tiempos de Franco el interior se despoblaba, expoliaba y empobrecía. ¿Todo el interior? No, la excepción era Madrid, oasis de desarrollo en el donut castellano, por su condición de capital.

Y llegó la democracia, llegaron las autonomías, y sobre todo llegó el proceso de destrucción de los sectores primario y secundario españoles con el horizonte de convertirnos en el país de servicios de Europa (o el país de criados, tanto monta).

Y así, las reconversiones industriales varias comenzaron a desmontar nuestro tejido industrial. O a privatizar nuestras empresas públicas punteras: la Pegaso, ENDESA, Tabacalera, Telefónica….y el antiguo INI en pleno.

Pero volvamos a Madrid, que ya me estoy iendo por las ramas, aunque sean ramas relacionadas. El caso es que Madrid se ha visto inmersa desde hace lustros en ese proceso de desindustrialización y destrucción de empleo.

Ahora es el turno de CASBEGA, la compañía que elaboraba la Coca-Cola y otras bebidas en el centro peninsular. Para el que no lo sepa aún: CASBEGA significa Sociedad CASTELLANA de bebidas gaseosas, ojo al dato. 

Y aquí me remito a lo publicado en el comunicado de la Asociación SC Castilla:

La Compañía Castellana de Bebidas Gaseosas, S.A. era una empresa nacida en Madrid que ya en el primer tercio del siglo XX embotellaba las bebidas que se consumían en el centro peninsular, principalmente en Castilla. En el año 1952 Casbega llegó a un acuerdo con la firma estadounidense The Coca-Cola Company, convirtiéndose en el principal concesionario español del servicio de embotellado de la bebida americana. El 31 de marzo de 1953 sale a la venta la primera botella de Coca-Cola realizada en España.
Logo original de Casbega
En 1980 la empresa Casbega pone en marcha la planta embotelladora de Fuenlabrada (Madrid), una de las más grandes de Europa, con una superficie construida de 110.000 metros cuadrados y considerada referencia mundial por innovación tecnológica y medioambiental. La planta cuenta con 2 naves de producción (con 11 líneas de envasado de alta capacidad), una nave de servicios auxiliares, un área comercial-administrativa y un área logística.
Durante el último cuarto del siglo XX Casbega establece delegaciones comerciales en varios puntos de Castilla: Toledo, Valladolid, Talavera de la Reina, Segovia, Guadarrama, Palencia, Guadalajara, Ávila, Fuenlabrada, Aranda de Duero, Aranjuez y Alcázar de San Juan.
Entre los productos embotellados y comercializados por Castellana de Bebidas Gaseosas, S.A. están los populares refrescos Coca-Cola, zumos Minute Maid, Té helado Nestea, agua mineral Aquabona, bebida energizante Burn, rehidratante Powerade, bebidas Nordic Mist, Bitter Rosso y Schuss, así como la bebida sin gas ni azúcar Aquarius (…) “
 
Y ahora nos hallamos ante un caso más de deslocalización, otra de las consecuencias de la globalización que tanto fascina a tantos paisanos míos. De entrada, Casbega como tal desapareció, al crearse en febrero de 2013 Coca-Cola Iberian Partners. Y ahora viene el cierre de plantas: Alicante, Asturias, Mallorca y Madrid. Y el centralizar la producción en Cataluña.

A todo esto, Eurovegas no se instalará en Alcorcón. Lo cierto es que yo me oponía a un proyecto que pretendía estar por encima de la Ley . Pero  a pesar de oponerme a ese foco de blanqueo, soborno y mafia, los PPolíticos nos habían prometido numerosos puestos de trabajo en el sur madrileño (de lo que no hablaban era de las pymes que se iban a ir al garete gracias al complejo) . En resumen: ya no habrá ni puestos de trabajo, ni croupieres, ni prostitución, ni CSI Eurovegas.

Y colorín colorado,  los pérfidos centralistas madrileños nos quedamos sin Eurovegas, sin Juegos Olímpicos, sin Casbega y sin perrito que nos ladre.


557529_287195814719243_1288278368_n
Imagen: perfil de facebook de Vicente H Carpetano









miércoles, 22 de enero de 2014

Manifiesto Somatemps y matizaciones de Eduardo Prado (PCAS) : Porque la Catalanidad es Hispanidad



Manifest
“Somatemps”

“Som a temps Catalans,
som a temps de la feina,
la de fer una Espanya gran,
sense angoixes ni cadenes”.

Aquet manifest vol ser el punt d’arrencada d’una profunda revisió del catalanisme i de l´hispanisme;
vol denunciar la derivació del catalanisme vers el secessionisme que patim en mans dels manipuladors
de la història al servei de la classe política; vol revisar el nostre passat alhora que vol somniar un
futur diferent al que ens anuncien; vol reivindicar el sentiment de pertinença a la catalanitat amb
lleialtat hispana; vol gaudir del fet de viure i ser català sense imposicions de patrons i estereotips
romàntics il·lusoris, vol potenciar la pluralitat i riquesa de la nostra llengua i promocionar la nostra
cultura sense sancions de la correcció política; vol deixar en evidència les mentides que han bastit fins
ara el pensament únic a Catalunya, imposat des de principis del segle XX i assumides com a veritats
per una gran part dels catalans; vol oferir, en definitiva, una nova visió de la catalanitat profundament
hispànica.
Un canvi de paradigma que el nacionalisme no ha assumit
Espanya ja no és aquell país retardat econòmicament en que es trobaren els primers fornidors del
catalanisme; ni el país caciquil i militarista, desmoralitzat per la derrota a les colònies com denunciaven
els catalanistes. Tampoc Catalunya és una terra monolingüe ni socialment compacta com
blasmaven els dirigents polítics d’aleshores, doncs hi ha dues llengües que han après a conviure
pacíficament i l´inmigració -espanyola i estrangera- ha fet canviar de forma remarcable la composició
sociodemogràfica de la població que viu i treballa a Catalunya. Emperò si gairebé en res
s’assemblen la Catalunya i l’Espanya de principis del segle XXI a la de la dels finals del XIX, ens fan
creure que políticament estiguem en la mateixa tessitura.
El fracàs de la política de la Restauració, la corrupció i el caciquisme, la supeditació als designis centralistes
i sobretot la crisi de 1898 portarà a molts catalanistes a oblidar-se d’Espanya. Sorgiren pensadors,
historiadors i polítics com Rovira i Virgili, que posaren les bases de l’odi vers Espanya, acusant
de tots els mals a Castella i vomitant vesània i rancúnia vers els nostres germans hispànics. Segurament
raons no faltaren per sentir el fracàs polític en aquelles hores funestes de finals del XIX i principis
del XX, però amb la gènesi dels mites separatistes i la manipulació històrica és ben cert que
culminà en una fonda regressió de sentiment hispànic. Avui ens trobem davant la possible i última
ruptura hispànica. La juguesca independentista arriba al final de la comèdia i aprofitant la feblesa de
l’Estat i la ceguesa dels polítics espanyols, l’envestida secessionista és més forta que mai. Amb profunda
tristesa, ens hem de preguntar: la ruptura d’Espanya, té ja data?

Els efectes de l’estratègia de manipulació dels sentiments
La simplificació històrica que han portat a terme els separatistes ha estat sagaç. L’exercici de manipulació
i el gotellim de consignes d´odi ha resultat letal per l´esperit de l´hispanisme, a més d’un
efectisme destructiu immens. El resultat ha estat la ruptura maniquea entre “ells i nosaltres”: davant
d’una Catalunya rica i pròspera, ens presenten una Espanya que ens roba i humilia. S´han inventat el
trinomi Madrid-Castella-Espanya (“Madrit” en la seva pròpia denominació amb escarni) com enemic
de les nostres llibertats, substantiu que ha esdevingut letal en l’imaginari de les noves generacions de
catalans. S´ha forjat la sintetització en els “bons” catalans, independentistes és clar (des de Guifré el
Pilós a Companys, passant per Claris o Casanova i arribant –com no- a Jordi Pujol com a síntesi de
tots ells), davant dels “dolents” espanyols (com Isabel la Catòlica, Olivares o Felip V fins arribar als
dirigents dels partits polítics “botiflers”; burda i patètica manipulació dels sentiments més nobles,
transformats amb odi i basarda amb uns efectes demolidors per la nostra consciència col·lectiva. Tota
aquesta parafernàlia del imaginari separatista ha estat amanida amb l’ajut dels mitjans de comunicació
autonòmics (TV3) i els mitjans de comunicació subvencionats, com la pràctica totalitat de la
premsa catalana, que fa impossible la resposta a tantes falsedats. Tot barrejat amb un sentiment de
superioritat i –de moment- sense cap rèplica significativa per part dels teòrics representants del
sentiment espanyol a Catalunya. Durant 30 anys ens hem trobat amb l’absència absoluta de resposta
institucional davant d’aquests fets, hem estat abandonats i escarnits.
Reivindicacions permanents, baralles sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, afrontes lingüístiques,
amenaces de tancament de caixes, pronunciaments a favor de l’autodeterminació, denúncies
d’insolidaritat, demandes econòmiques i concerts, reclamacions de papers, consultes i torxes, insults i
menys teniments, mals entesos, manifestacions i cadenes; en fi, discussions bizantines sobre qui o
què és més català i qui menys espanyol o a l’inrevés, ha estat l’esgotador dia a dia que ha exhaurit les
nostres forces. Darrera d’aquestes estèrils discussions és evident la voluntat política de trencar amb
Espanya. Així seguim des de fa dècades, debatent i mirant-nos el melic, cercant sempre els culpables
fora de Catalunya i pensant que seguim sent els mateixos des de fa cent o mil anys. I mentrestant, el
país està constantment enutjat, deprimit, sense esma ni iniciativa, amb manca de creativitat, amb
pèrdua de recursos, renegant de la cultura de l’esforç que ens va fer capdavanters. El més preocupant
de tot és que Catalunya se sent cada cop més desafecta vers el sentiment hispànic, alhora que es veu
superada econòmicament per altres zones d’Espanya i pot deixar de ser el seu motor, davant
l’empenta d’altres contrades. A sobre, ara ens trobem davant d’una seriosa amenaça rupturista i
radicalitzada, sense cap tipus d’oposició per part dels responsables polítics espanyols i que amenaça
de forma fefaent la integritat de l´ànima hispana arrelada a casa nostra des de fa dos mil anys.
El redescobriment de la consciència hispana catalana
Ja n’hi ha prou. Prou de ser el ploramiques permanent, prou de la comèdia del “Peix al cove”, prou
d’odis als germans hispans, prou de performances independentistes, prou de cadenes mentals que
ens auto-esclavitzen, prou de separatismes desarranjats. Puix el que volem és fer possible la veritable
integració de la nacionalitat cultural catalana dins la nació política espanyola, per tal de rescatar-la
del seu embadaliment en que es veu immersa i en que encisats per la paranoica presència de
l’estelada, aberrant degeneració de la nostra estimada ensenya.
És possible que la consciència hispànica a Catalunya sigui feble o amagada, fruit en bona mida d’una
burgesia vuitcentista proteccionista i insolidària que ideà la ideologia catalanista per aconseguir els
seus interessos; fruit de la Revolució Francesa i la formació d’estats centralistes i uniformitzadors que
van provocar, a Espanya, la reacció en contra. Es va confondre així Espanya amb l´Estat, l’ànima dels
pobles hispans amb un aparell burocràtic; fruit de les revolucions liberals esquitxades de guerres civils
i cops militars. Malgrat tot, en cap cas la nostra història, la del poble català, ha estat voler construir la
nostra identitat d’esquenes a Espanya; ans al contrari; sempre ho hem fet amb el desig de construir
“l’Espanya Gran” que proclamaven polítics catalans com en Cambó.
02


No volem en la nostra proposta fer proclames de lleialtat monàrquica ni d’estirabots republicans, no
som d’esquerres ni de dretes. No és el moment de proposar una Espanya federal o confederal,
autònoma o descentralitzada, no ens plantegem en aquests moments dotar Espanya d’una nova
constitució o bé la modificació d’alguns dels seus capítols per facilitar el discutit “encaix català”. Nosaltres
només pretenem testimoniar el sentiment de pertinença real, afectiu, sincer, històric i lleial
que els catalans sempre hem tingut per Les Espanyes. Volem que els catalans tornin a creure en
Espanya. Creiem en una profunda relació sense imposicions, conquestes, insults, prohibicions, atacs a
la nostra llengua i a la nostra cultura; sense reivindicacions arcaiques, imposicions de lluites de
classes, manipulacions, mentidors agravis, insolidaritats, prepotències interiors i gairebé racistes. Així,
també volem que la resta d’espanyols entenguin com som els catalans, és a dir, els espanyols que
parlem i vivim en català.
En els seus començaments, el catalanisme fou un projecte polític de renovació hispànica, no exclusivament
per Catalunya, sinó de transformació real o regeneració d’Espanya; on es pretenia afermar
una Pàtria moderna i industrial però fidel a les seves tradicions i peculiaritats, i on totes les cultures
hispàniques poguessin sentir-se acollides i partícips en l’ideal comú de la construcció d’un nou Estat.
La constatació de la força del catalanisme per part dels separadors centralistes fou resposta amb la
negació de la nostra catalanitat. Acusats de separatistes, d’insolidaris, d’exclusivistes i desmembradors
de la pàtria espanyola; els centralistes antihispànics, que es creuen amb l’exclusivitat d’Espanya, han
fet molt mal al concepte hispànic de Catalunya. La nostra catalanitat, per tant, és un veritable catalanisme
cívic, on la voluntat d’integració vol superar la idea de l’assimilació centralista; i on la nacionalitat
cultural no coincideix necessàriament amb la Nació política. El poble català (entès com a comunitat
cultural i lingüística que es reconeix amb els seus mites ancestrals i veritables arrels històriques)
té un passat hispànic compartit amb els altres pobles hispans, des d’un punt de vista polític, simbòlic i
social de centúries. La nostra catalanitat hispànica transcendeix la ètnia per reafirmar-se en la nació
política hispana. Més encara, volem afirmar la nostra catalanitat com a capdavantera i formadora del
concepte hispà. Per nosaltres, com va dir Renan, la nació és el resultat d’una sèrie de fets històrics que
convergeixen en un mateix sentit i que ni la llengua, ni la raça, ni la geografia son criteris suficients
per clarificar el fet nacional. Per això creiem en l’existència d’una catalanitat que junt a les altres
concrecions hispanes d´altres pobles Ibèrics clava les seves arrels en el passat, en la tradició i en la
història per donar sentit a la nació política espanyola, com a ànima i principi espiritual compartit.
Davant una catalanitat errònia, cridem a la reflexió i a l´acció
És indubtable que el catalanisme polític té en la cultura històrica el seu element formador més
important. La renovació de la historiografia a Catalunya, començà a mitjans dels segle XIX amb el
sentiment neoromàntic fruit del positivisme barrejat amb el nou romanticisme alemany i escocès.
Però dues visions contraposades de la nostra historiografia i, per tant, de la visió política de Catalunya,
xocaren en ple segle XX. Encapçalada per un polític i afeccionat a la història com en Rovira i Virgili, o
un Ferran Soldevila, representant de la corrent historiogràfica separatista (visió compartida per la
majoria dels partits catalanistes) i la que defensaren els historiadors Valls i Taberner i, molt especialment,
en Vicens Vives que afirmava: “el sentiment ple dels catalans d’estar integrats en la vida
nacional espanyola, el sentiment espanyolista pot ser avui desagradable, però és de categoria
històrica indiscutible”. Aquests darrers van representar el que podríem anomenar el “catalanisme
hispànic” que avui resta orfe i sense cap representació pública, és a dir, la visió hispànica dels nostres
drets com a nacionalitat cultural, sempre lleials amb Espanya però allunyats de la burda manipulació
dels fets històrics al servei deslleial del separatisme.
I nosaltres que hem de fer?. Estar-nos amb els braços creuats esperant la definitiva i probable desfeta
de la nostre nació política a mans dels fornidors de l’odi i amb mirada melancòlica de la resta
d’espanyols? Doncs no. Hem decidit donar un pas endavant. Perquè encara som a temps de tornar a
brollar de nou en el cor dels catalans el veritable sentiment hispànic. SOMATEMPS !!!.
03


Ens sentim hereus de gent de seny, catalans de debò, com ho foren –al menys en molts aspectes del
seu pensament-en Josep Pla, en Joan Estelrich, en Salvador Dalí, en Francesc Cambó, n´Antoni de
Bofarull, en Joan Boscán i Almogàver, n´Antoni de Capmany, na Agustina Saragossa, en Joan Cortada,
en Joan Margarit i Pau, en Jeroni Pau, en Duran i Bas, en Milà i Fontanls, en Bonaventura Carles
Aribau, en Jaume Balmes, en Jaume Vicens Vives, n´Antoni Maria Claret, en Cristòfol Calvet, en Joan
Pujol, en Josep Finestres i Monsalvo, en Torras i Bages, n´Ignasi Casanovas, en Miquel Batllori,
n´Eugeni D´Ors, en Joan Prim i Prats, en Joaquim Costa, en Lluís de Requesens, en Mossèn Cinto
Verdaguer, els catalans tradicionalistes, els federalistes, els iberistes, i tantes d’altres figures que avui
han desaparegut dels llibres, i fins i tot del nomenclàtor dels carrers de les nostres viles i ciutats,
senzillament per estar oberts a la grandor de lo hispà.
Ara és l’hora doncs de plantejar una “Espanya Gran” des de una “Catalunya viva i forta”, sense em-
pelts, sense reivindicacions insolidàries, remarcant el que ens uneix i no el que ens separa d’Espanya,
sabent que hi ha molts més vincles que ens enforteixen amb les altres comunitats hispàniques. Que
la nostra història, és una història hispana, i que volem anar de la mà dels altres pobles hispànics per
construir una nació política de la que ens puguem sentir plenament representats i còmodes amb la
nostra especial particularitat, i no caure en els errors del passat, i que l’il·lustre Víctor Balaguer, catalanista
però alhora hispanista, sintetitzà amb aquestes paraules: “Moltes de les desgràcies polítiques
de la nostra Espanya contemporània han vingut de no haver sabut comprendre el veritable esperit
nacional, que és a Espanya, i tinguis molt present, una nacionalitat composta de diverses nacionalitats”.
Reflectint els orígens del primer catalanisme, l´historiador Joan Lluís Marfany ho deixa ben clar:
“[en aquell temps] Patriotisme català i Patriotisme espanyol no s’oposen pas. Aquest s’expressa a
través d’aquell”. I ens refermen en les paraules d’Antoni Bofarull, secretari dels Jocs Florals de 1859,
que deia: “recordem les gestes del passat antic i medieval català per avançar en pro de la honra
nacional espanyola i per provar que lluny de ser obstacle lo recort de la nacionalitat vella y respectiva
pera enrebostir la nacionalitat nova, es ans be lo medi pera conservarla gran y forta”.
Deixem clar a tota Espanya que som catalans, que tenim la necessitat de viure i manifestar-nos
políticament com a catalans, i que de forma lleial i honesta volem contribuir a la direcció d’Espanya
com ho fan els nostres compatriotes de Castella i altres comunitats històriques. Ara és l’hora de
deixar les cadenes i les angoixes i d’estendre la mà i la il·lusió, tant als catalans aixafats per tants
enganyatalls com a la resta d’espanyols. Perquè nosaltres som gent d’aquí, de la terra i ningú ha de
sentir-se exclòs de la Catalunya Gran que hem de construir.
La redescoberta de la catalanitat: la nostra hispanitat
Catalunya ha estat un poble dominat pel sentiment romàntic. Hem inventat la nostra història. Hem
creat els nostres mites. Hem ideat les nostres ensenyes. Això ho han fet tots el pobles, i especialment
el català des del temps de la Renaixença. Però ara no es tracta d’inventar mites, sinó de saber interpretar
correctament el nostre passat, per donar-li el veritable sentit que ens permeti retrobar el seny
català que tant reclamem. A diferència dels separatistes que prediquen que Catalunya és només una
especificitat ètnica i lingüística, nosaltres creiem que els catalans per raons històriques i polítiques
som hispans, doncs Espanya és una entitat natural i no un supòsit artificial producte d’una integració
manllevada. Espanya, com a nació política, formada per poble i cultures diverses que formen la seva
pròpia essència, altrament dit: les Espanyes.
No som tan necis com per creure’ns en la total possessió de la veritat, però n´estem segurs de
l’absoluta falsedat dels plantejaments separatistes i, per tant, de la invalidesa dels arguments que
proposen. La veritat que nosaltres proposem, és filla de l’experiència i el coneixement històric. La
vertebració del catalanisme des dels seus orígens, paradoxalment, fou la del desig de reivindicar la
“nacionalitat cultural catalana” com a capdavantera i guia de la regeneració hispana, i no com una
proposta de secessió nacionalista. És per això que podem asseverar que la fonamentació del catalanisme
només s’entén des de l´hispanisme.
04


Som hispanistes, però conscients de que al igual que s´ha de redescobrir el sentit primigeni del catalanisme
i la catalanitat, tant mateix no s´ha de confondre el terme la “Hispanitat” com a sinònim d´un
buit espanyolisme. L’ideal d´Hispanitat no és, ni de bon tros, una uniformització dels valors hispans
sobre la cultura castellana. Hispanitat no té res a veure amb la constitució d´un estat centralista y
uniformitzador de cultures. Arribat en aquesta situació, nosaltres que no som castellans, ens preguntem,
i quin és el lloc de la cultura catalana?, i de la llengües hispana catalana, èuscara o gallega?
Per tant, ens podem sentir espanyols els qui no tenim el castellà com a llengua materna?, Som espanyols
els qui no tenim el castellà com a llengua mare? La hispanitat representa la catalanitat? Quanta
ràbia i dolor clama el poeta Joan Maragall als versos més sentits per tots nosaltres en la famosa Oda a
Espanya:
"Escolta Espanya la veu d'un fill
que et parla en llengua no castellana
parlo en la llengua que m'ha donat la terra aspra.
en aquesta llengua pocs t'han parlat;
en l'altre, massa..."

Ens han deixat els centralistes ser espanyols? Exemples de separadors n’hi ha molts, l’imaginari
lerrouxista, les desqualificacions vers els catalans d’Unamuno, o Giner de los Ríos, per exemple, quan
vomitava el seu odi el 1916 al Congrés dels diputats contra nosaltres: "No hay más que una lengua
oficial, como hay más que un escudo, como no hay más que una nación, como no hay más que una
bandera"; o del mateix exèrcit, que impregnat per una idea d’Espanya centralista, publicà aquesta joia
antihispànica en el diari Ejército y Armada, el 1906: "Hay que castellanizar a Cataluña ... Hay que
pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza. El
soldado y marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y
adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el
catalán se volverá amable y educado...". Això és una declaració d´espanyolisme jacobí, però no pas
d´hispanisme agermanat.
No fa falta estendre en els exemples de la visió uniformista que els separadors han manifestat sobre
nosaltres, no és la nostra voluntat la de cercar més agravis, doncs ja han estat publicats abastament
per part dels qui volen fer-nos creure que la gent de Castella ens odia, cosa incerta. Però si volem
deixar clar que la mentalitat que ha imperat en una part dels cors dels espanyols de cultura castellana
ha estat moltes vegades emmetzinada per la falsa confusió de la seva nacionalitat cultural amb la
nació política, i aquesta imposició a Catalunya és contra natura.
La confusió de castellà i Castella amb espanyol i Espanya ha estat un fatal error per part de les classes
polítiques dominants, que ha provocat un rebuig i un desafecte real en molts dels catalans vers el
concepte hispànic, i que manipulat per la historiografia separatista, confon el sentiment de revolta
contra aquesta imposició centralista i uniformitzada a castellana com una lluita en contra del vell
sentiment de pertinença a Espanya que els catalans sempre hem tingut. No hem d’oblidar les
paraules de l’escriptor castellà Francisco de Quevedo, que ens va llançar contra els catalans l’estiu del
1641, amb motiu de la revolta contra Olivares: «son los catalanes aborto monstruoso de la política:
libres con señor, por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda».

En les hores confuses: ni separadors ni separatistes
Separadors a Castella, separadors de tota mena que habiten a les entranyes de la meseta no poden
pas ser els nostres aliats, separadors que atien l’odi contra el Principat, cercant la destrucció de la
llengua catalana i barrejant de forma barroera la defensa del castellà amb la unitat d’Espanya o
denunciant la presència de catalans darrera de tota mena de maniobres presumptament antihispàniques.
Separatistes a Catalunya que amenacen amb la ruptura, trencadissa que destruirà relacions
ancestrals entre pobles, ruïna econòmica i social per tothom es veurà greument afectat. Per tant,
tenim dos fronts oberts davant nostra, separadors i separatistes, i nosaltres al mig de tot això sense
mitjans de comunicació ni cap suport econòmic que ens avali en aquesta difícil tasca profundament
hispànica, amb la rancúnia d’uns i la malfiança dels altres. Però amb la seguretat que comencem la
construcció d’unes sòlides bases d’amor a Catalunya i Espanya.
Ferran Valls publicà el 1934 un llibre cabdal per entendre el nostre manifest, que creiem plenament
vigent hores d’ara: En les hores confuses, en el que distingeix entre nacionalisme separatista i patriotisme,
és a dir, entre el sentiment (que per ell era el patriotisme identificat com a catalanisme) i el
nacionalisme separatista (la teoria, la construcció de la doctrina i la invenció d’un mite) que creia
nefast: «no tenim més remei que canviar les premisses. En comptes d'entossudir-nos en una dèria
convé que retornem a la nostra política un sa empirisme que ens preservi de l'enquimerament i de la
pedanteria. Havem de corregir decididament entre desviacions del sentiment col·lectiu i havem de
redreçar l'esperit públic a base d'extirpar-ne tots els factors psicològics de disgregació política i social,
tots els gèrmens intel·lectuals de subversió i de desordre, totes les fantasies independentistes i tots
els altres artificis mentals perniciosos. Ens cal, crec jo, tenir en compte que el catalanisme, com a
opinió política, com a tendència política, no ho és tot, ni és abans que tot. Som ja al moment, en
opinió meva, en que ha d'ésser revisada i rectificada en el que calgui la doctrina últimament admesa
com l'expressió més adequada i perfecta del catalanisme, si es vol salvar el sentit vital i la millor
tradició d'aquest i evitar la ruïna del país. És precís també salvar dintre Catalunya el sentiment ancestral
del patriotisme espanyol, considerat com ampliació natural i complement necessari del patriotisme
català».
Per finir aquest manifest, fem nostres les paraules del Doctor Josep Trueta, exiliat a Mèxic durant el
franquisme, qui en el seu llibre Esperit de Catalunya, resumeix millor que ningú l’ànima i l’esperit dels
catalans: “El que cal, em sembla, és despullar-nos de ressentiments i de reprendre la tasca que tants
avantpassats nostres, des de Lluis Vives fins a Balmes, Prim i, més que cap altre, Prat de la Riba, no
ha estat mai abandonada a Catalunya: Fer de la Península un espai viable on els nostres homes i les
nostres dones puguin viure en germanor i igualtat amb els altres espanyols, entenent que els portuguesos,
segons el seu gran Camoes, també ho són”.
Per mitjà de la paraula impresa i d’aquest manifest, volem fer l’Espanya Gran, perquè ara es l’hora
dels catalans, I PERQUE LA CATALANITAT ÉS HISPANITAT.
Santpedor, novembre del 2013.
-----------------------
-Estimados amigos de Foro España.
-Apreciados redactores del Manifiesto:

Lamentamos no poder acompañarles en esta ocasión, como hubiera sido nuestro deseo, si bien no descartamos acercarnos, a los postres de la CENA, para acompañarles un rato en el Debate político que presuponemos habrá.

Decirles que nos ha parecido muy interesante el Manifiesto (No hemos podido leer aún el Libro Ponencia) pero sí que, además de felicitarles,  no seríamos honestos  si no les dijéramos que mantenemos ALGUNAS DISCREPANCIAS de apreciación, sobre todo con la última parte del dicho Manifiesto, si bien dejamos para otra ocasión un COMENTARIO más amplio al respecto.

Ahora,  sólo anotar que en todo, -y en esto también-, no es lo mismo el Odio primigenio, original, que el odio que aquel provoca en el Otro. Pió Moa, escritor, historiador y periodista de izquierdas,  recientemente lo confirmaba respecto de las  Izquierdas de los años 30 siglo XX en España hacia las derechas españolas, y la respuesta (también de odio) de éstas hacia aquellas.

Ustedes se sitúan de víctimas de 'cierto odio" histórico, y/o que en España suscitaba el secesionismo, pero que no era hacia todos los catalanes sino hacia los separatistas.
Otra cosa es que en toda España - y no sólo en Castilla- no se diferenciase, -tomando la parte por el todo, lo que constituye una Gran Torpeza 'española'- , entre catalanes secesionistas y/o enemigos declarados de España, y catalanes leales al Estado a España y hasta amigos de Castilla.

Cierto. Gran torpeza que hemos denunciado muchas veces.

Otro error, que viene  de siglos, en el que Uds han caído en la parte final del Texto es pretender  que España es un a modo de ‘partido de Tenis’: catalanes vs castellanos; castellanos vs catalanes.

¿Ud creen que 'el odio de los catalanes’ (algunos) es sólo hacia castellanos y no a murcianos, extremeños, gallegos, asturianos, andaluces, aragoneses,  o navarros?
¿Y que sólo los castellanos  (algunos), o desde  Castilla,  se odiaría a Cataluña y no desde Galicia, Andalucía, Murcia, Extremadura, Aragón, Navarra o Asturias, en momentos de exacerbación del separatismo?
No lo parece.

Finalmente,  constatar que en la parte final de su citado manifiesto, acaban adoptando la misma posición que venían criticando. ¿Acaso no se envuelven Uds en la bandera - léase ahora en la catalanidad -  para acabar pareciendo unos catalanistas más, si bien no partidarios  de romper España?.
Y su apelación, por varia veces,  a 'nuestra lengua' a nuestra 'nacionalidad cultura y de lengua",  cuando previamente  habían  reconocido, muy de pasada,  que hoy en Cataluña se hablan  dos lenguas,  más o menos al 50% y que la común a todos  es el castellano ó español?
¡¡ ¿Entonces,  la nacionalidad cultural catalana es sólo de 3,5 millones de los 7,5 millones de HABITANTES que tiene Cataluña hoy?!!

Porque eso mismo  se deduciría de sus formulaciones y si  lo  hemos entendido bien. Habría  entonces dos ‘nacionalidades’ culturales en Cataluña?
¡Uhmmmmm!!

Son estos cuatro o cinco aspecto los que NO vemos claros o nos parecen muy equívocos e insatisfactorios en su Escrito, y por eso decimos que próximamente los COMENTARIEMOS más ampliamente.

Por lo demás: cuenten con  nuestro respeto, y con nosotros, modesto PCAS-CAT,  y nos atrevemos a suponer que con el PCAS nacional completo y con Castilla para todo aquello que sea lo  mejor para  España y el Pueblo Español:  y para Cataluña y Castilla, cuyas 17 provincias y cinco CC AA trabaja el PCAS.

Cordialmente
Barcelona, 22/01/2014
Coordinador/Presidente.
PCAS/CAT
PCAS en Cataluña.



viernes, 3 de enero de 2014

Little Willie John - My Love Is

Menos mal que nos queda la música.

Y con buena música intentaremos exorcizar los malos espíritus e invocar a la suerte para este 2014.

Datos personales

Mi foto
Madrid, Castilla, Spain